Ara resultarà que l’acumulació de càrrecs de l’Anna Hernández és una mesura anticrisi de la Diputació per estalviar-se una desena de sous i encara li haurem de donar les gràcies per el sacrifici.
L’habilitat socialista per justificar l’injustificable és tant prodigiosa com la poca traça dels convergents a l’hora de disparar. Quan tens una bala com aquesta no pots disparar a l’aire i arronsar-te, has de tirar a diana i carregar-te d’arguments per si toca rematar.
Els sociates s’han espolsat totes les puces amb el simple argument que ACTUALMENT l’Anna Hernàndez només ostenta onze càrrecs A LA DIPUTACIÓ i per AQUESTS ONZE només cobra UN SOU. Impecable. Ningú no els podrà retreure cap mentida ni els caguetes convergents s’atreviran a senyalar que no diuen tota la veritat. Algú s’atrevirà a llistar ara, amb la pólvora molla, els altres càrrecs que ostenta i ha ostentat independentment de la Diputació? I quant cobra i ha cobrat per ells?
Però molt més important que la quantitat -de càrrecs i d’euros- és la qualitat. Quines són les qualitats que la fan mereixedora de tantes responsabilitats? En qualitat de què té o ha tingut cadira a La Caixa, al Túnel del Cadí, a Caviga,…
Mentre encara avui tothom sap qui és Marta Ferrusola, fins avui no us hauria dit res el nom d’Anna Hernández. No seria esperable una major projecció pública d’un personatge polític d’aquest nivell? Argumenten els propagandistes oficials que més que càrrecs Anna Hernández assumeix les ‘responsabilitats’ que es deriven del seu càrrec tal com en Felip Puig en va assumir una quarantena mentre era conseller. Potser sí, però ell no ho feia d’amagat i en canvi encara és hora que sentim la veu de la megadiputada provincial.
Tenim una societat programada per assumir com a dogma qualsevol argumentari socialista i disposada a assumir qualsevol aberració, incapaç d’adonar-se que darrera aquesta prodigiosa ubiqüitat s’amaga l’eterna obsessió socialista-maoista per el control. Que tot quedi en famiglia.
El mes de Març de 1980 la mare em va comprar un jersei grana de coll rodó que es veu, segons ella, que em quedava tant i tant bé. El vaig estrenar un dissabte per un esdeveniment que em va semblar d’allò més important: acompanyaríem Macià Alavedra a un míting a Les Franqueses i a Martorelles.
Conservo molt bons records, sovint idealitzats, de la militància convergent dels meus pares en aquells temps en que tot estava per fer. Penseu que la primera vegada que vaig encaixar la mà del President Pujol, que encara no ho era, em va semblar un home alt.
El record de la jornada de Martorelles no és dels bons. La visita a Les Franqueses havia sortit tant rodona com s’esperava, l’audiència era nombrosa i entregada, peró la cita de la tarda se sabia d’antuvi que seria dura i ho va ser. La primera fila es va omplir de militants de PSUC amb enganxines identificatives al pit amb una clara actitud intimidatòria o directament stalinista disuadint més d’un simpatitzant que s’ho devia pensar dues vegades abans d’entrar. Macià Alavedra, amb una cabellera negra com el carbó, va deixar anar el seu discurs amb la mateixa energia, si no més, i amb una convicció que a alguns els va semblar èpica.
Quasi trenta anys després, veure aquell home enmanillat m’ha recordat aquell odi premental que vaig veure a la primera fila de Martorelles i que tant em va ajudar a conèixer la frontera que hi ha entre els bons i els dolents.
Els bons són els meus, i els dolents són qui els ataquen.
1.- No és el mateix actuar en exercici de d’una activitat privada que fer-ho exercint un càrrec públic. Els primers vetllen per els seus beneficis, els segons ho haurien de fer per els nostres. Prenafeta i Alavedra no han defraudat el poble, els imputats del PSC sí.
2.- L’arribada dels detinguts a l’Audiència confirma que tant o més que una operació contra la corrupció política, estem davant d’una operació mediàtica contra Catalunya.
3.- Veient com s’escampa la taca queda clar que el que s’investiga és una xarxa de corrupció socialista.
4.- L’implicació de Prenafeta i Alavedra, si es confirmés, només demostraria que Convergència no té acaldes corruptes. Posats a pervertir alcaldes, no seria més lògic provar-ho primer amb els propis?
5.- Veient com es forren alguns socialistes comencem a entendre els sous que s’adjudiquen i els càrrecs que acumulen alguns i algunes. És una manera de no ser menys i mantenir-se com a ‘miembro legal’.
6.- Alguns lectors del post d’ahir heu sabut anar més enllà de la literalitat de l’acudit i heu entès que era una crida desesperada a CDC per respondre enèrgicament espolsant-se qualsevol ombra de condescendència amb els acusats. Tots sabem que seran declarats innocents, però també sabem que ens aniran servint el culebrot per capítols fins les eleccions catalanes. Les meves prèdiques han estat escoltades i aquest matí Oriol Pujol ha anunciat la suspenció temporal de militància de Prenafeta i Alavedra.
Ho celebro. Amargament, però ho celebro. La decisió haurà estat dolorosa però sobretot necessària i estic convençut que també compresa i acceptada per els dos protagonistes. Ja tindrem temps, quan sigui l’hora, de rehabilitar patriotes.
7.- Mentre escric aquestes ratlles, Bartomeu Muñoz encara és militant del PSC i alcalde de Santa Coloma.
8.- És de justícia treure’s el barret una vegada més davant Carretero i la seva gent. En el seu lloc pocs haurien resistit la temptació de la demagògia barata. Una vegada més Reagrupament és una altra cosa.
Per a nombrosos historiadors els segle XXI comença a Catalunya amb la caiguda del President Montilla i la posterior desaparició del PSC. Només han passat deu anys però aquells dies ja formen part dels documents d’història i m’envaeix una extranya sensació en veure per el canal Histocat les imatges dels fets de Novembre.
El dilluns 9 de Novembre de l’any 9 a les 9, atravessava la plaça de Sant Jaume com cada dia en direcció al meu despatx. Quatre furgones de la Guàrdia Civil Espanyola van entrar per el carrer de Jaume I i després d’esquivar-me es plantaren davant del Palau del Govern, aleshores encara en dèiem Generalitat. Em vaig quedar més de tres i de quatre minuts plantat, glaçat, mentre cada cop més i més persones s’aturaven preguntant-se què podia estar passant. Poc més d’una setmana abans, un alcalde socialista i els seus col·laboradors havien estat detinguts per corrupció, i junt amb ells dos mites de la vella guàrdia convergent. Artur Mas, despés d’una inicialment tèbia reacció, sortí a les 48 hores declarant enèrgicament que al seu partit no hi tindria cabuda cap imputat en cap cas de corrupció, fos qui fos. La seva confiança en la inocència del dos detinguts era inquebrantable però si la seva bona fe era traïda l’expulsió del partit seria fulminant. La jugada li sortí rodona, passades les 72 hores de detenció, el jutge espanyol Garzón alliberà Prenafeta i Alavedra sense càrregs. Cinc dies després li tocà el torn a José Zaragoza i sonava insistentment el rumor que la dona del President podria estar implicada. Es començava a dibuixar una frontera entre que separava els corruptes i Mas havia aconseguit posar CDC a la banda que li correspon.
Dues hores després jo seguia palplantat en el mateix punt però la gentada ja era incomptable. Nombroses persones havien estat avisades per telèfon i la ràbia els havia conduït fins l’escena. Quan començaren a sortir caixes, espontàniament la multitud va començar a cridar la ja mítica consigna: Mas President, Catalunya independent.
L’alcaldessa Mercè Homs ha destapat aquest matí la placa de la plaça que durà el nom de qui tingué el doble mèrit de ser el millor Alcalde de la Barcelona espanyola i de la Barcelona catalana. La plaça, en realitat una avinguda per la seva proporció allargada, uneix els tres braços que formen el nou barri del Morrot, un antiga dèria de l’Alcalde Trias que finalment ha recol·locat Barcelona a primera línea, no només de mar, si no també de l’urbanisme europeu.
L’esdeveniment, amb més solemnitat que pompa, a congregat milers de Barcelonins de tota mena, i és que el gran mèrit d’en Xavier Trias fou unir-nos per una mateixa causa: la dignitat de la ciutat, la nostra dignitat. Després que l’anestesista Clos entregués Barcelona al l’Hereu executor, qui millor que un pediatre per tenir cura d’aquesta renaixença?
Ara pocs recorden la duresa dels primers temps de la petita transició iniciada ja a finals de 2010 en la primera legislatura d’Artur Mas a la Generalitat. El desallotjament de comissaris polítics amb nòmina pública, a ambdues bandes de la Plaça de Sant Jaume, tingué els seus episodis traumàtics com la llarga disputa judicial per els nombrosos blindatges contractuals de darrera hora que varen ser finalment declarats il·legals i per tant reemborsats a les arques públiques.
També és de justícia admetre que sense aquesta regeneració de l’autoestima dels ciutadans de Barcelona, no hauria estat possible la majoria absoluta d’Artur Mas i la Declaració d’Independència de la vigília de Reis del 15. L’ultimàtum de Mas i Trias a l’Estat espanyol per el concert, el port, l’aeroport, els trens, el cadastre i la seguretat social no fou atesa per Esperanza Aguirre. Arribats a cap de carrer, la Declaració esdevingué tant inevitable com acceptada per una gran majoria de catalans tal com es comprovà en el referèndum del 22O.
De la gran transició, què us n’haig de dir. Portem cinc anys i tot just estem començant.
Tornant a l’acte d’aquest matí, en el discurs d’aquest jove de 73 anys que és Xavier Trias, m’ha fet gràcia com, amb la seva habitual sornegueria, ens ha advertit que mai s’ha d’homenatjar ningú mentre és viu, que mai se sap, fent referència al recentment finat Fèlix Millet que tanta tinta va vessar en temps de Montilla.
Hi ha en el periodisme d’aquest país dos homes a qui m’agrada llegir i m’agrada escoltar. Dos homes que no es resignen a rendir-se mentre la nació agonitza, que renuncien a exercir de relators de la desfeta i es juguen la pell i la tíbia per denunciar-la. Dos martells del tripartit que mantenen l’esperança en un furtur millor i un discurs que signaria a cegues. En Jordi Barbeta i en Vicent Sanchis.
El que se m’escapa és perquè, partint del que a mi em sembla una mateixa diagnosi de la situació, es passen el matí de les tertulies de Rac1 estirant-se els cabells i portant-se la contrària. Algú m’ho explica?
No t’uniràs amb bèstia essent impur amb ella. La dona no es posarà davant bèstia per unir-se a ella; és una infàmia. Levític 18.23
La zoofília ve de lluny i és molt estesa quan la Bíblia ja la condemna. Aquesta referència ens confirma que existia el costum, en els rites religiosos dels pobles mediterranis, de mantenir relacions sexuals amb animals, probablement per afavorir la fertilitat del ramat, de la mateixa manera que copulaven en terra sembrada per assegurar una collita abundant. Sense anar més lluny, en la mitologia grega es troben infinitat de descripcions de pràctiques amb bous, vaques, ovelles, cavalls i fins i tot oques o serps. Encara avui existeixen estudis que segons els quals fins un 8% d’homes i un 4% de dones admeten haver tingut contactes sexuals amb animals.
No és d’extranyar doncs que si us entreteniu a investigar quines són, històricament, les relacions entre les cabres i els militars, trobareu abundant bibliografia que us menarà a entendre que són les mateixes que amb els pastors. Justament això: relacions. Bo i acceptant que el gènere masculí ha necessitat, des de temps immemorials, el servei de la prostitució, és fàcil deduir la utilitat de la cabra entre grups d’homes sense contacte amb femella en períodes prolongats. Hi ha diversos vestigis en la cultura popular que ens ho recorden com la tonada que fa: ‘La cabra, la cabra, la puta de la cabra,…’
Segons expliquen les cròniques, en la desfilada del passat 12 d’Octubre, la Legión va fer-se acompanyar d’una cabra que han tingut a bé anomenar ‘la golfa’, per si a algú encara li havien quedat dubtes del seu menester. Remarquen també les cròniques que aquesta és la cabra suplent. Sembla que la cabra titular, amb tantes tropes destacades se li ha girat feina i va tota modada visitant els quartels que tenen escampats pel món.
Tinc la meva oficina en una quarta planta just davant d’un hotel. Cada matí quan hi arribo bado una estona veient com els clients es lleven. Mai veuràs dues històries iguals però hi ha trets comuns que es repeteixen constantment. El més sorprenent és la manca de pudor que té la gent quan surt de la seva ciutat, es comporten talment com si es creiéssin invisibles o tal vegada és als altres que ens ignoren. El primer que fan tots és apartar les cortines, obrir la balconera i sortir a respirar arrepenjats a la barana amb samarreta imperi i calçotets. Així com les dones acostumen totes a portar camisó, pocs són els homes que viatgen amb un pijama decent a la maleta, deu ser més senzill aprofitar la roba interior del dia. Un cop ténen els pulmons ventilats s’esguarden una estona drets davant del mirall que hi ha just al costat. Alguns, sobretot elles, es treuen la roba i continuen inspeccionant-se. Tot seguit es dutxen. Si són dos sovint ho fan alhora, i algunes contades vegades, no més d’un cop per setmana, alguna parella jove aprofita la netedat per intercanviar-se sexe oral. Encabat, es vesteixen maquinalment, fan unes voltes per l’habitació com buscant qui sap què i se’n van.
Si et pares a pensar, és ben normal que facin a la meva vista allò que mai farien a la vista dels seus veïns. En una ciutat on no conèixes ningú, els seus ciutadans són exactament això: ningú. A partir d’aquí, tant se val que corris la cortina o et corris tu.
Mira que s’ha de ser imbècil per deixar-se insultar deu vegades seguides i, a sobre, permetre que tothom ho sàpiga.
L’ex-conseller Ignasi Ferreres va passar un calvari de tretze anys d’acusacions de corrupció per uns informes encarregats des de la seva conselleria entre 1994 i 1995 per un import de 0,046milions d’euros. ERC va portar el cas a la Fiscalia i ICV és va presentar com acusació particular. El jutge va dictaminar el passat mes d’Abril que els informes eren inútils, parcialment plagiats i que foren encarregats mitjançant un procediment administratiu inusual. Malgrat això el jutge ha absolt l’ex-conseller per que desconeixia la inutilitat d’aquests informes.
0,046milions d’euros. Tretze anys de calvari. Absolució.
És de suposar que els 0,046milions d’euros dels informes de la conselleria del Sr Ferreres van anar a parar a les butxaques de les persones afins al partit que els van realitzar o, almenys en part, per finançar el partit. Opció aquesta segona que podria arribar a trobar fins i tot noble.
El Sr. Àngel Colom va rebre 0,072 milions d’euros del Sr. Millet per liquidar els deutes del PI. No cal dir que trobo ben noble preocupar-se de que els proveïdors cobressin les seves factures. Àngel Colom ha estat tractat de corrupte a públicament. ERC, ICV i el PSC demanen a Colom que retorni els diners.
La fundació Trias Fargas va rebre del Palau de la Música 0,63 milions d’euros a partir de set convenis de col·laboració en activitats relacionades amb el Palau i l’Orfeó. La noblesa d’aquestes activitats és indiscutible. ERC, ICV i el PSC demanen a CDC que retorni els diners.
Durant l’any 2007 el tripartit va encarregar 2.500 informes externs, que varen costar uns 32 milions d’euros de diners públics. El conseller d’Economia, Antoni Castells, ha admès que un 16% d’aquests treballs i estudis externs es poden considerar inútils. 32×0,16= 5,12.
5,12 milions d’euros en informes inútils. Cap dimissió. Cap judici.
És de suposar que els 5 milions d’euros gastats en informes inútils han anat a finançar les butxaques de persones afins al tripartit que els han realitzat. Ningú ha demanat que retornin els diners.
