Gràcies Francesc

El matí de diumenge a l’AVUI -encara me’l porten- he llegit l’assenyat article de’n Cardús i el que més m’ha sorprès de tot és que els ja anomenats ‘fets de Reagrupament’ han passat fa tot just una setmana. De debò que abans de prendre’m el primer cafè amb llet del dia hauria dit que feia mesos. Amb això no estic intentant alabar la diligència de l’Associació independentista en la cicatrització de les ferides, el que em sorprèn és l’eficàcia del mecanisme d’autodefensa que anomenem memòria selectiva. ‘Reagrupament? Treu-t’ho del cap’ semblen haver dit els arxivers del meu cervell.

No és cap secret que Reagrupament em despertava grans il.lusions i grans dubtes. Pels volts de l’assamblea d’Octubre, a la qual vaig assistir en qualitat de blogaire, vaig arribar a omplir la butlleta que sortosament vaig preferir deixar fent quarentena al tercer calaix de congelador. Jo, com tants altres, he defensat Reagrupament des del primer minut, quan encara era dins d’ERC i creia que era possible redreçar la deriva del meu expartit independentista de referència. Vaig contribuïr a regar la llavor i encara que alguns diran que les meves aportacions van ser intrascendents com a mínim no podran dir que hi anés en contra. La il·lusió i empatia que em transmetien el contacte amb la Rut, l’Abad, també en Sort i més endavant en Valdero em van convèncer que hi havia alguna cosa a fer. Així va ser com la meva antiga defensa d’ERC de la passada dècada, es va convertir en recolzament a RCat.

Amb el panorama canviat, molts encara recomanen tranquilitat i bons aliments, no deixar escolar per l’aigüera tanta feina feta i que malgrat els errors Reagrupament és necessari. Que em perdonin el bons amics que llauren aquest discurs però no ho accepto. És patètic dir que aquest projecte és bo encara que el governi Carmen de Mairena o en Josmar. Sempre hem dit el millor que pot passar al Parlament és que hi entri una opció transversal, regeneradora, independentista… però vist avui, el pitjor que ens pot passar és que aquesta sigui RI.

Transversalitat? Regeneració? Excel·lència? Gràcies a en Marc sabem que l’article fundacional ‘Patriotisme i dignitat’ fou escrit per un dels quatre purgats, també sabem que en Valdero era l’únic capaç bastir un discurs econòmic coherent i que l’Abad és un mestre en lideratge d’equips, creant complicitats i trenant xarxes de suport. Què podem esperar d’un partit que expulsa el que sap escriure, el que sap sumar i el que sap organitzar? I és clar, és que allà on esperàvem trobar partit hi hem descobert una associació que amb la seva síndrome de Peter Pan es dedica a escapçar els brots a la que apunten a convertir-se en branca. Ja m’explicareu a quanta gent aixoplugarem si només deixem crèixer la soca.

Dos dies abans dels luctousos fets em vaig atrevir, mogut per la meva covardia, a recomanar-li a en Francesc una discreta retirada a temps. Sí, així mateix, amb les mateixes paraules que emprà l’Arnera dos dies després. Ara veig que tant l’un com l’altre pixàvem fora de test. Algú que conegui en Francesc pot creure que després d’haver incorporat tants amics al projecte els deixaria a l’estacada sense obrir-los els ulls? Era just i necessari obrir la porta del quiròfan per mostrar-nos a tots com es desbrida un gra de pus.

Ara que ja sabem tot el que sabem, em comprometo a no parlar més de Reagrupament, ni tant sols per respondre les tropes de ‘Reclutament’ (gràcies Marc un altre cop) que assetjaran aquest post. A partir d’ara més valdrà que se’n vagi cadascú a casa seva i Déu a la de tots. Si cadascú es dedica a regar el seu hortet sense dedicar-se a acusar els altres potser farem tots plegats més bona collita. I finalment, respecte les ganes de’n Francesc de seguir parlant del tema li recomanaria, sempre des de la meva prudent coquineria, que se n’estés, per l’amor de Déu. Ara, val a dir que sovint m’equivoco i li acabo donant la raó.

Com han estat i com som els catalans

Així Catalunya sempre ha estat sacsejada i esquinçada per lluites tribals i discòrdies intestines: dividida entre les malvolences de faccions dels muntanyencs i els de terra baixa, els terrejants i la gent de mar, els de la Catalunya Vella i els de la Catalunya nova, els remences i els senyors feudals, els senyors i els cavallers, els pagesos grassos i els pobres, els grossos i els menuts, els de mà major i els de mà menor, els menestrals i els patricis, els burgesos i els donzells, els ciutadans honrats i els artesans, els mercaddrs i els consumidors, els importadors i els exportadors, nyerros i cadells, la Biga i la Busca, tarins i bernardins, la burgesia del litoral i la noblesa de muntanya, partidaris de la devaluació i defensors de l’estabilitat monetària, austròfils i botiflers, afrancesats i insurrectes, liberals i absolutistes, proteccionistes i lliurecanvistes, agremiats i assalariats, monàrquics i republicans, cristins i carlins, tradicionalistes i progressistes, centristes i extremistes, conservador i revolucionaris, isidres i rabassaires, dreta i esquerra, alts i baixos,proletaris i capitalistes, anarquistes i socialistes, socialistes i comunistes, unitaris i federals, solidaris i antisolidaris, espanyolistes i catalanistes, i, entre aquests darrers, separatistes i totes les gradacions possibles i impossibles d’autonomia i federalisme.

Com han estat i com som els catalans. Rodolf Llorens. Editorial Pòrtic

El Sr. Orella

Sempre vaig agradar a les dones. Tant que, amb la vanitat sobrealimentada, m’oblidava gairebé sempre de servir-me’n. Sovint les nits d’insomni repassava, sota el silenci dels llençols, la llista de pretendentes declarades. Si el ’sunyer’ trigava a prou a arribar m’entretenia a ordenar-les alfabèticament, per edat, dimensions, antiguetat o les més diverses categories. Bé, això era fa bastant de temps, posem el segle passat. D’uns quants anys ençà la llista comença i acaba en la meva dona, i potser encara peco d’optimista. Dones apart, ves a saber per què, encara agrado força a iaies i a gais, cosa que reforçaria l’extesa teoria que els homosexuals són producte d’haver passat de menuts massa hores amb l’àvia, fins al punt d’acabar compartint el gust.

En la franja monyes, mira que són cabuts, en tinc un que encara somnia truites. L’home és una rèmora que conservo de l’època en que practicava immersió sociata, d’aleshores només em queden la cara de progre pelut i ell. És un personatge d’aquells que tanta ràbia us fan, amb una bona vida pagada amb sou públic i un poderós currículum edificat damunt d’un minúscul carnet del PSC. Ah i, més que gai, maricón perdut. Fins fa uns anys medrava per la Diputació escalant posicions a redós d’un peix gros de talla petita i pluma discreta. A hores d’ara el meu amic, diguem-li Orella, treballa a Palau, ara a remolc d’un peix gros de talla grossa i pluma indisimulada, ‘tot queda a casa’.
Aquest senyor Orella de Palau encara em preten, i a sobre preten fer com si ell no sabés que jo sé que ell sap que jo sé que és un sodomita rematat. I és així que quan no té amb qui dinar em truca sabent que m’hi avindré enganxat com em té a les seves confidències. La majoria d’elles les he compartit amb vosaltres però el que em va explicar ahir és tant gros que encara no ho puc revelar. Seria molt fort que us assabentéssiu abans que Montilla del nom del proper cap de llista del PSC.

Temps difícils

L’extraoridari esdeveniment planetari que ens ofereix la coincidència de dos estadistes com Obama i Zapatero a les presidències d’Europa i els Estats Units, queda arrodonit per l’aportació del nostre amic Montilla.
No pequeu de falsa modèstia i mostreu sense vergonya el vostre orgull. Som, amb el nostre president al capdavant, un dels vèrtex de la Santíssima Trinitat a la Terra.
Els temps són difícils i el PSC ha decidit recordar-nos-ho als cinemes: guerres, deportats, fam, terrorisme islamista, crisi financera, borses internacionals embogides, canvi climàtic,…
Els catalans, sempre fidels al nostre altruïsme utopista i solidari, tornarem a deixar de banda els nostres debats estèrils i no privarem el món de la nostra decisiva intercessió.
Temps difícils, Resident Montilla.

Gossos

Després l’insuportable actitud dels sofistes i el escèptics hem d’agrair l’arribada de Sòcrates reconduint la filosofia grega per els camins del seny. Continuadors o no, els pensadors que el succeïren –no només Aristòtil i Plató-  han d’ésser-ne considerats fills fins i tot els que en foren absolutament contraris. D’entre ells, Antístenes prengué l’afirmació Socràtica que dicta que el bé suprem és la virtut, exagerant-lo fins a dictar que l’home només ha de ocupar-se de la virtut menyspreant tota la resta, obviant qualsevol consideració de prudència, decència i mínima convenció social. Per els que no ho recordeu, Antístenes començà a ensenyar en un lloc anomenat Cynosarges (temple del Gos Blanc) i d’aquí que se’ls anomenés Cínics, és a dir gossos. Aquest cínic primigeni es desprengué de bens terrenals i començà a impartir doctrina vestit de qualsevol manera i mentre la seva cara s’amagava de mica en mica darrera una espessa barba. El seu deixeble Diògenes, superant el mestre, vivia en una bota. El dia que Alexandre el Gran el visità s’interessà per el filòsof i li digué: “Què vols de mi?”, “No res” li respongué “només que t’apartis que em prens el sol”. Darrera d’aquestes actituds hiperbòliques amagaven un desmesurat orgull i una malaltissa vanitat.

Ahir llegia que Puigcercós atribueix al pacte amb el PSC l’ascens de l’independentisme a Catalunya. Trobo que sí. Un cop assolit l’objectiu proposo iniciar una col·lecta per erigir un monument a tots els que tant ens hi han ajudat: Puigcercós, Carod, Montilla, Aznar, Zapatero, Jiménez Losantos,… certament sense ells no seríem on som.

Conte de Nadal

I ara ens retreus que no tingueres infància com si no haguessis estat tu que en renegares. I mira com eres que t’empassaves Baudelaire quan les teves companyes encara no havien aixecat la faldilla a la Barbie. I mira com eres que després d’anys de portar a casa notes excel.lents es descobrí que només entraves a escola els dies d’examen.
Ai Caputxeta, cercaves el llop i el vas trobar. Trobares el llop i et va forçar. I doncs què et pensaves?
I així va ser com amb quinze anys no et quedava sexe per descobrir ni vena per estrenar. I així va ser com amb trenta anys no et quedava cap amic per enterrar.
I és així que ara en tens quaranta, un anàlisi amb més positius que pàgines i una familia que no sap com s’ho farà.

M’expliquen

Hi ha mala maror a l’Ajuntament de Barcelona. Per primer cop en més de tres dècades temen perdre l’alcaldia i és qüestió de fer net. M’expliquen s’estan executant auditories internes i que s’han donat ordres de no deixar rastre de res que pugui resultar compromès o sospitós. M’expliquen que feia temps que a l’Helio Lozano el tenien clissat des que traficava amb les llicències de Ciutat Vella. M’expliquen que la casa que té cap a Tarragona apuntava a Vila Certosa. M’expliquen que quan els veïns denunciaven les malifetes de l’Helio a en Carles Martí, en lloc de negar-ho s’excusava dient que no tenia proves per empaperar-lo. M’expliquen que han plantejat a en Carles Martí substituïr l’hereu Hereu com marca la tradició de la casa i que refusat la invitació com qui evita cremarse en el joc del llumí.
Qui m’explica tot això em confessa que ha votat sempre socialista per conservar la feina. Fins ara.

De negocis per Madrid pensant en les consultes

Feia més de cinc anys que no hi venia i trobo Madrid una mica atrotinada, els espais públics són nets, sí, però descurats. Se m’acudeix que més que una capital és un barri crescut al voltant de les seus del poder. Quan atravesses una porta la cosa canvia radicalment. Els interiors a Madrid són amplis i respiren luxe desvergonyidament, els edificis d’oficines són singulars i els vestíbuls d’accés els podries confondre amb el control d’entrada de l’AVE. Els controls de seguretat no són pas inferiors. De fet, la dulcificada atenció que he rebut al tren no difereix en res del tracte que et dispensen dins de la Torre Picasso i podries jurar que les secretàries les seleccionen en una acadèmia d’hostesses. T’acompanyen a la sala d’espera, et pengen la roba d’abric i et pregunten què vols prendre. Nada gracias. Tot seguit t’acomoden a la sala de reunions i apareixen ampolles i gots d’aigua d’acord amb el nombre de participants. La reunió és al més alt nivell, per una banda el Director General de la multinacional que visito i per l’altra jo. Cap problema. Per l’ocasió he tret de l’armari l’abric i el trajo que reservo per els casaments i la Missa del Gall. Piquen a la porta. S’obre i l’hostessa anuncia el meu interlocutor i el seu ajudant citant-los pel nom i tot seguit em presenta a mi. Encaixem les mans. ¿Que frío hace hoy verdad?. Seran los catalanes que han dejado una puerta abierta, li responc. Riu obertament però dubto que hagi entès el sentit de la broma. Ens posem en el tema que ens ocupa i m’adono de la rigorositat d’aquesta gent, són uns professionals de les reunions, si em diuen que per cada cita es fan un croquis a escala m’ho podria creure. Mentre la nostra futura col.laboració pren forma recordo n’Alfons López Tena quan ens descrivia la inutilitat dels polítics catalans quan s’asseuen cara a cara davant dels funcionaris de l’Estat. Recordar la seva doctrina m’ha ajudat a obtenir resultats prometedors d’aquesta trobada. N’Alfons, ja ho sabeu, coneix aquesta mena de gent a fons, coneix el seu camp de batalla i les seves armes, és un professional.
Osona Decideix respira aquesta professionalitat, a les antípodes d’una costellada. No tinc res contra les costelles de xai però quan es tracta d’una qüestió capital com la independència prefereixo la professionalitat al voluntarisme. Els resultats obtinguts per la Coordinadora Nacional només han servit per diluïr l’èxit incontestable d’Osona Decideix on gairebé un 40% del cens es mostra partidari de la independència. En un país on la participació mai supera el 70% l’èxit d’aquest resultat és definitiu. Si la consulta només hagués tingut lloc a Osona, els titulars de la premsa internacional haurien estat per sucar-hi pa i les cagarrines espanyoles històriques.
En canvi, el resultat gobal del 30% de participació no demostra matemàticament res i dóna verosimilitud a l’argumentari espanyol. Hem perdut una oportunitat immillorable de fer un pas endavant de gegant i en López Tena està irritat. Normal.

Quebec (2)

(Artur Mas ha dit que convocar un referèndum i perdre’l seria una derrota. Dit així sembla una obvietat, però es veu que estic confós i és més aviat un sacrilegi. Bé, torno a penjar aquest post de fa setmanes donat que avui em sembla més actual que aleshores)

Abans de fixar-nos en el ‘mirall escocès’ hi hagué un temps en el que els catalans teníem un ull posat en el nostre país germà del Canadà. Catalunya comparteix amb el Quebec objectius, que podríem qualificar de supervivència nacional, en camps com la diversitat cultural i la protecció de la llengua i cultura pròpies. De fet, no és cap secret que la política lingüística catalana va néixer inspirada en la Quebequesa. El mes de Juliol de l’any 1996, el President Pujol visità el Quebec iniciant un conveni marc de cooperació que contemplava diferents acords sectorials en àmbits com l’administració, la salut, l’ensenyament, política lingüística, immigració, comunicació i la seguretat pública. Aquest marc es concretà en la creació d’un Comitè Mixte de Cooperació Quebec-Catalunya que s’havia de reunir cada dos anys altenativament a Quebec i a Barcelona.

El Febrer del 2003 tocà el torn als catalans de visitar el Quebec. L’aleshores Conseller en Cap Artur Mas, acompanyat d’una important delegació empresarial catalana formada setze empreses, set de les quals del sector aeroespacial, va ser rebut en qualitat de Primer Ministre de Catalunya, obtenint acords que satisferen a ambdues parts. Però no només de pa viu l’home ni només d’economia viu la nació. A part dels interessos comuns ja citats i declarats, n’hi ha un altre inconfés des de Palau però no menys important: el Quebec havia realitzat fins aleshores dos referèndums d’independència, el darrer d’ells l’any 1995, just nou mesos abans de la visita del President Pujol. El primer referèndum, realitzat el 20 de Maig de 1980, es perdé amb un 40,5% a favor. El segon, a octubre de 1995, es perdé també però amb un 49,6% a favor. Fou en aquest contexte doncs, que el ‘Primer Ministre de Catalunya’ Artur Mas, no va poder evitar agafar en un apart el seu homòleg Quebequès per preguntar-li sense embuts:

- El tercer quan?.

- El tercer quan el poguem guanyar, fou la resposta.

La consulta d’Arenys de Munt ha estat una fita que, si tot tomba per on toca, acabarà essent històrica. Els dos principals encerts d’aquest cas són, a parer meu, l’origen civil no polititzat i per descomptat la seguretat d’un resultat positiu. L’episodi d’Arenys, que amb molt bona intenció qualifico de política-ficció, té la virtud de fer viure com a reals desitjos que encara massa gent considera utòpics, de manera semblant a les sensacions que podem disfrutar mentre llegim la Crònica de la Independència de Patrícia Gabancho. L’històric plebiscit ha estat una arma poderosa que ha fet forat i , sobretot, augmenta el nombre i la força dels convençuts. En una batalla on les nostres armes són tant poques i tant febles és vital saber-les usar i dosificar. És per tant una temeritat imperdonable l’intent d’ERC de protagonitzar la cresta de l’onada que s’ha generat. El virus d’Arenys de Munt s’ha d’extendre, però només tindrà força si es compleixen les dues premises que he enumerat: civilitat i garanties.

Cosa nostra

Mira que n’és d’entretingut això de la política. Jo, vosaltres no ho sé, m’hi vaig aficionar quan em va començar a indignar: dia primer del tripartit primer aproximadament. I d’aquí en avant l’in crescendo ha estat constant. Bé, cadascú es desperta quan es desperta, oi? Fins aleshores el cuc de la pàtria em rosegava prou, com Déu mana, però la política?, als polítics, me’ls escoltava més aviat poc.
Des d’aquell dia no hem dormit tranquils ni una sola nit. No hi hagut dia que no esperéssim la resolució d’algun afer de transcendència vital, si no era la negociació de l’Estatut era l’AVE i sinó el finançament, i quan algú s’adormia no faltava una calçotada. Ara ens toca fer-nos els valents amb el tema de la resolució del Tribunal Constitucional, una trama d’una amenitat indiscutible que fa aflorar el bo i millor del nostre potencial polític. Vaja, com a mínim el Sr. Saura ha dit la primera cosa sensata que li he sentit dir en sis anys i el Godó i el Lara es declaren, a la seva manera, catalanistes.
I què voleu que us digui? No comenceu a pensar que ja fa massa anys que ens tenen entretinguts? No negaré que prefereixo un govern decent a un tripartit de pallassos, però… voleu dir que el nostre problema es resol a la Generalitat? La tercera hora, la llei de la dependència, els peatges, el CAT, les rodalies, fins i tot la LOFCA… deuen ser coses importantíssimes, no sóc pas ningú per negar-ho, però és realment això el que ens precupa o són només els problemes del problema? Mirem-ho pel costat bo, Catalunya no té tants problemes com sembla, el que tenim és un problema, gros, però un.
Em fa l’efecte que hem sobrevalorat el potencial, no només dels nostres polítics si no de la política. De debò ens vam creure, quan aquell ens va demanar que li féssim confiança, que des de la Generalitat ens aconseguirien la independència? El més trist és que sí, molts ens ho vam creure.
Va essent hora que descobrim que els reis són els pares i la independència està fora del seu pressupost. La tindrem si la volem, però anem arreglats si confiem la feina als partits. Ensortir-nos-en és cosa nostra.