El mes de Març de 1980 la mare em va comprar un jersei grana de coll rodó que es veu, segons ella, que em quedava tant i tant bé. El vaig estrenar un dissabte per un esdeveniment que em va semblar d’allò més important: acompanyaríem Macià Alavedra a un míting a Les Franqueses i a Martorelles.
Conservo molt bons records, sovint idealitzats, de la militància convergent dels meus pares en aquells temps en que tot estava per fer. Penseu que la primera vegada que vaig encaixar la mà del President Pujol, que encara no ho era, em va semblar un home alt.
El record de la jornada de Martorelles no és dels bons. La visita a Les Franqueses havia sortit tant rodona com s’esperava, l’audiència era nombrosa i entregada, peró la cita de la tarda se sabia d’antuvi que seria dura i ho va ser. La primera fila es va omplir de militants de PSUC amb enganxines identificatives al pit amb una clara actitud intimidatòria o directament stalinista disuadint més d’un simpatitzant que s’ho devia pensar dues vegades abans d’entrar. Macià Alavedra, amb una cabellera negra com el carbó, va deixar anar el seu discurs amb la mateixa energia, si no més, i amb una convicció que a alguns els va semblar èpica.
Quasi trenta anys després, veure aquell home enmanillat m’ha recordat aquell odi premental que vaig veure a la primera fila de Martorelles i que tant em va ajudar a conèixer la frontera que hi ha entre els bons i els dolents.
Els bons són els meus, i els dolents són qui els ataquen.