Aviat serem a 5 Gener del 20 i celebrarem el cinquè aniversari de la Declaració. “La independència dels Reis” en diguérem fent un encertat joc de paraules amb evident doble sentit. L’elecció del dia fou determinant, segurament la clau de l’èxit. Aquella sessió extraordinària del Parlament és encara avui un dels hits de la xarxa i més d’un friki és capaç de recitar tots els parlaments de memòria. La Cavalcada de Reis de l’any 15 es transformà en un mar de senyeres. Espectaculars riuades de catalans, amb criatures o sense, ompliren els carrers de pobles i viles mentre Gaspar, Melcior i Baltasar maldaven per retenir el seu protagonisme. El desplegament tècnic que havien preparat les televisions per la retransmissió del pas dels Reis Mags per diverses ciutats permeté que l’esclat sobiranista fos vist en directe en milers de llars de tot el món que inevitablement s’encomanaren de l’alegria de la  ”catalan parade” com titularen al Washington Post. Davant d’una Declaració de Independència convertida en esdeveniment mundial, el marge d’acció que li quedà a Espanya fou nul.

Fa mesos que a tota hora només es parla de l’aniversari, i com no podia ser d’una altra manera, tenim gairebé mig arc parlamentari defensant que  l’aniversari que cal celebrar és el del Referèndum del 20 d’Octubre, que és quan vàrem assolir la independència per dret democràtic. “Celebrar la Declaració en lloc del Referèndum és de tant mal gust com si en enlloc de celebrar el nostre natalici el dia en que vam néixer ho féssim recordant el dia que fornicaren els nostres pares per concebre’ns” ha dit el portaveu d’Unió. Què voleu que us digui, a mi aquesta disputa em produeix una alegria immensa. Celebrem-ho tot, què carai, i si és fornicant encara millor.