El matí de diumenge a l’AVUI -encara me’l porten- he llegit l’assenyat article de’n Cardús i el que més m’ha sorprès de tot és que els ja anomenats ‘fets de Reagrupament’ han passat fa tot just una setmana. De debò que abans de prendre’m el primer cafè amb llet del dia hauria dit que feia mesos. Amb això no estic intentant alabar la diligència de l’Associació independentista en la cicatrització de les ferides, el que em sorprèn és l’eficàcia del mecanisme d’autodefensa que anomenem memòria selectiva. ‘Reagrupament? Treu-t’ho del cap’ semblen haver dit els arxivers del meu cervell.

No és cap secret que Reagrupament em despertava grans il.lusions i grans dubtes. Pels volts de l’assamblea d’Octubre, a la qual vaig assistir en qualitat de blogaire, vaig arribar a omplir la butlleta que sortosament vaig preferir deixar fent quarentena al tercer calaix de congelador. Jo, com tants altres, he defensat Reagrupament des del primer minut, quan encara era dins d’ERC i creia que era possible redreçar la deriva del meu expartit independentista de referència. Vaig contribuïr a regar la llavor i encara que alguns diran que les meves aportacions van ser intrascendents com a mínim no podran dir que hi anés en contra. La il·lusió i empatia que em transmetien el contacte amb la Rut, l’Abad, també en Sort i més endavant en Valdero em van convèncer que hi havia alguna cosa a fer. Així va ser com la meva antiga defensa d’ERC de la passada dècada, es va convertir en recolzament a RCat.

Amb el panorama canviat, molts encara recomanen tranquilitat i bons aliments, no deixar escolar per l’aigüera tanta feina feta i que malgrat els errors Reagrupament és necessari. Que em perdonin el bons amics que llauren aquest discurs però no ho accepto. És patètic dir que aquest projecte és bo encara que el governi Carmen de Mairena o en Josmar. Sempre hem dit el millor que pot passar al Parlament és que hi entri una opció transversal, regeneradora, independentista… però vist avui, el pitjor que ens pot passar és que aquesta sigui RI.

Transversalitat? Regeneració? Excel·lència? Gràcies a en Marc sabem que l’article fundacional ‘Patriotisme i dignitat’ fou escrit per un dels quatre purgats, també sabem que en Valdero era l’únic capaç bastir un discurs econòmic coherent i que l’Abad és un mestre en lideratge d’equips, creant complicitats i trenant xarxes de suport. Què podem esperar d’un partit que expulsa el que sap escriure, el que sap sumar i el que sap organitzar? I és clar, és que allà on esperàvem trobar partit hi hem descobert una associació que amb la seva síndrome de Peter Pan es dedica a escapçar els brots a la que apunten a convertir-se en branca. Ja m’explicareu a quanta gent aixoplugarem si només deixem crèixer la soca.

Dos dies abans dels luctousos fets em vaig atrevir, mogut per la meva covardia, a recomanar-li a en Francesc una discreta retirada a temps. Sí, així mateix, amb les mateixes paraules que emprà l’Arnera dos dies després. Ara veig que tant l’un com l’altre pixàvem fora de test. Algú que conegui en Francesc pot creure que després d’haver incorporat tants amics al projecte els deixaria a l’estacada sense obrir-los els ulls? Era just i necessari obrir la porta del quiròfan per mostrar-nos a tots com es desbrida un gra de pus.

Ara que ja sabem tot el que sabem, em comprometo a no parlar més de Reagrupament, ni tant sols per respondre les tropes de ‘Reclutament’ (gràcies Marc un altre cop) que assetjaran aquest post. A partir d’ara més valdrà que se’n vagi cadascú a casa seva i Déu a la de tots. Si cadascú es dedica a regar el seu hortet sense dedicar-se a acusar els altres potser farem tots plegats més bona collita. I finalment, respecte les ganes de’n Francesc de seguir parlant del tema li recomanaria, sempre des de la meva prudent coquineria, que se n’estés, per l’amor de Déu. Ara, val a dir que sovint m’equivoco i li acabo donant la raó.