You are currently browsing the monthly archive for abril 2010.
Reprodueixo avui un petit comentari en defensa de la avui ex-regidora de Ciutat Vella, fet fa mesos per un servidor en el blog del Xafarder de la Rambla:
Les seves intencions són essencialment bones i la seva patent incomoditat deriva de no comprendre com amb tant bona voluntat es pot arribar a uns resultats tant insatisfactoris.
La lluita contra contra la degradació de Ciutat Vella es fa impossible quan qui et contracta és el botxí i això és el que ella encara no ha entès. Quan li demanes com va tot sempre diu que l’Alcalde l’escolta molt. De tant rebre la mateixa resposta al final crec que he acabat copsant el veritable sentit irònic de la confessió: l’alcalde l’escolta, només l’escolta.
Dit tot això, no t’ofenguis si et dic que trobo molt desagradable el to amb que parles d’ella, com si fos un Zapatero, un Montilla o un Hereu qualsevol. No ho és. Itziar té una qualitat que la diferencia de tots ells: Itziar és bona persona.
Tenim una ciutat que enamora, i això és bo, però els primers embadocats som els Barcelonins, i això és letal. Tant bonica és i tant poc ens ha costat aquesta herència que no ens adonem que el gòtic, el noucentisme, la renaixença, el modernisme costaren molts esforços als seus protagonistes. Hi ha qui ens voldrà fer creure que els valors de Barcelona són el cosmopolitisme i altres dèries de bufanúvols, però si despulles a una ciutat de tot allò que és temporal et quedaràs amb l’Arquitectura. Aquesta és l’herència que ens cal preservar com la medalla de l’àvia.
Portem més de cinquanta anys clivellant la ciutat, enderrocant les seves millors mostres sense pietat i encara aguanta. En part gràcies al catàleg de Patrimoni Arquitectònic, un catàleg que a més d’escàs és violat impunement quan convé al poder socialista com en els casos del carrer Carabassa o la Rotonda. I dic escàs per que és molt pobre limitar-se a evitar l’enderroc d’aquelles mostres excepcionals deixant a la intempèrie entorns admirables. No és una façana ni dues ni cent el que fa Barcelona si no els carrers i els barris.
La majoria de les cases d’un carrer de casc antic, sigui de Sants o de Sant Andreu, no valen res en si mateixes però constitueixen un conjunt valuós. Fixem-nos per exemple en Major de Sarrià, us agrada? Sabeu que les finques que té catalogades, entre Artós i Reina Elisenda, es compten amb els dits d’una mà? Doncs sí, quasi tot el que allà hi ha es pot enderrocar lliurement com per exemple la façana de la fotografia que il·lustra aquest post. Si la voleu veure en directe ja cal que us afanyeu, els promotors ja hi estan venent pisos sobre plànol.
Em costa d’imaginar un atemptat com aquest en qualsevol ciutat Europea. És evident que el sistema Barceloní de catàleg de Patrimoni és inútil ja que no serveix de res salvar unes quantes dotzenes de joies si han de conviure entre un magma d’arquitectura insípida. Algun dia haurem de fer un pensament i plantejar-nos la catalogació a la inversa sota un article únic:
“Tot edifici anterior a 1950 està catalogat per defecte. La catalogació només s’aixecarà en cas que el tribunal de qualitat consideri que l’obra que presenta el promotor és superior en qualitat a l’existent.”
