En Manolo no va destacar mai a la Universitat, i mira que si tenim en compte les vegades que va fer cada assignatura hauria d’haver esdevingut una eminència, però no. El que sí que va aconseguir durant la dolça i llarga etapa d’estudiant és una tranversalitat envejable. Ara bé, era una transversalitat més generacional que política: tenia tants amics a primer com a cinquè. En el tracte personal, de tant agradable, fàcilment sobrepassava el límit de la definició d’empalagós. No diries que fos ni guapo ni lleig, ni tampoc que es vestís amb massa miraments, sempre amb colors més morts que vius, i fins juraria que mai encara s’ha posat la camisa dins dels pantalons. En mig de tanta grisor sembla casi extrany l’aplom amb el que es movia per la societat estudiantil, lliscava un pam per damunt nostre amb una seguretat sorprenent que transparentava una íntima convicció de superioritat moral. En Manolo tenia el carnet del PSC.

Amb el títol a la butxaca mai va obrir despatx propi ni va col•laborar en cap. De seguida va entrar a l’Ajuntament, va fer oposicions i amunt amunt que fa baixada. Amb la seva companya, tant formosa com ell i amb una presentació tant calcada a l’anterior que me l’estalvio, han parit tres adorables criatures que els han donat grans alegries, unes quantes baixes pre-part i tres sucosos permisos de maternitat i paternitat que han sabut combinar amb matemàtica perfecció amb les vacances i les jornades d’assumptes personals.

Avui me’ls trobo enganxats darrera el seu somriure permanent. Amb els temps que corren imagino que quan es troben un company d’estudis la seva alegria es multiplica al comparar la teva ganyota amb la seva nòmina immaculada. No hauria de ser tant malpensat, la seva joia és menys cínica:
- Ens casem! -em diu ella amb els ulls esbatanats.
- Ens donen quinze dies! -em diu ell mentre se li escapa el riure per sota el nas.