Diuen que totes les crisis t’ensenyen alguna cosa. Jo de moment ja he après a planxar-me les camises, a preparar fiambreres per dinar al despatx, a consumir llibres i devedés de la biblioteca, i en qüestió de dies hauré après també a fer la declaració de la renda. A casa hem aplicat un dràstic pla de contenció de la despesa d’una eficàcia que hauria de fer empal·lidir la mateixa Merkel: per primer cop aquest any hem arribat a fi de mes i també hi arribarem el proper. Si tot segueix així de bé fins i tot he promès a la dona i als nens que passarem uns dies fora durant les vacances. Un o dos. O tres si m’apreten.
Aquest matí he atravessat una manifestació de gent d’aquesta que cobra a fi de mes, catorze mesos a l’any, i que ara els rebaixen el sou. Estava de tant bon humor que m’han fet gràcia i tot. Li he preguntat a un si la manifestació era per els que tenen feina o per els que no en tenen. M’ha deixat per boig.
No hauria de ser tan cínic. En realitat m’hauria de solidaritzar amb ells, en certa manera tenim el mateix problema: l’administració ens escatima uns quants calerons. La diferència és que al més ric d’ells li retallen un 7% i a mi un 100. Un 100% de totes les factures.
Tordera no paga des del 2008, Berga no paga des del 2009, Incasol no paga des del Gener d’enguany, Sitges paga a set mesos…i els arquitectes seguim fent veure que treballem.
Com diuen a la Tele, ho sento però algú ho havia de dir.