L’invent que havia d’enviar CiU a la Història s’ha convertit en l’estigma dels seus creadors. En el seu particular conte de la lletera la federació sobiranista s’esberlava i es dissolia com el sucre mentre uns i altres es repartien el seu electorat. La realitat, però, és tossuda i les parelles de tres sempre acaben malament. En un govern, com a tot arreu, on manen tots no mana ningú i on les responsabilitats són compartides ningú es fa responsable de res. La responsabilitat compartida sol acabar en irresponsabilitat. És la mateixa fatal manca d’autoritat que, en extrem ,quan la fatalitat ho mana, es cobra el seu preu a Horta, a Castelldefels o al Tibidabo. Al final ningú assumeix la càrrega, la responsabilitat, el lideratge i quan van maldades reneguen els uns dels altres. 

Amb un tripartit que no reivindiquen ni els amos, Montilla ha optat per allargar la legislatura tot esperant el miracle. El miracle havia d’arribar en forma d’indignació popular contra la corrupció convergent i això havia de ser així encara que aquest sigui l’any, de tota la creació, que més socialistes hem vist imputats, detinguts o empresonats per accions comeses en exercici del seu càrrec. Tant hi fa que quan parlem de socialistes les estafes siguin de l’ordre de milions d’Euros, la premsa amiga s’havia d’ocupar de desviar el focus als pocs milers d’Euros que el Palau havia donat a la fundació convergent, i que per cert ja han tornat per una qüestió estètica, no legal. El temps avança i el miracle no arriba. Ni arribarà encara que El Periódico faci portades en tres dimensions i ulleres de regal. El Tripartit s’ho ha jugat tot a una carta i ha perdut.