Sense menystenir els notables esforços de Montilla i Hereu, és de justícia reconèixer la generosa quota de responsabilitat de Carme Chacón en la patacada socialista del passat 22 de Maig.

Sabem que una promesa convincent, com l’estudiat  ‘feu-me confiança‘ de Carod Rovira l’any 2003, pot catapultar a l’alça els teus resultats fins a nivells insospitats, però també sabem avui que el seu incompliment serà cobrat amb escreix per els teus electors. En aquest terreny, Carme Chacón va tenir el seu minut de glòria  el dia que, davant de Mònica Terribas, ens va assegurar que ‘votaria en contra de la disciplina de vot del PSOE, si calgués per defensar Catalunya’  i ‘que el dia que pensés que amb grup propi defensarem millor els interessos de Catalunya, seria la primera en demanar-ho’  i és ara que el PSC comença a pagar les conseqüències de la seva desmemòria i la dissolució de la resta del grup dels 25 en el magma del PSOE.

Així les coses, liderar de nou la llista del PSC és llançar-se a una desfeta segura i és exactament per això que li és vital encapçalar la llista del PSOE per Madrid com a candidata a la presidència d’Espanya o, si més no, posar-se de número 2 fent llista conjunta amb Rubalcaba. Ens hi podem jugar un pèsol que aquí ja l’hem vist prou.