Ha entrat a Provença. Xopa. Les ulleres li degoten i el vestit blanc se li arrapa al cos marcant la seva pell rosada. Seu al meu davant, en diagonal. Li retinc la mirada i dibuixo un somriure còmplice. Me’l torna aixecant espatlles i celles, mentre acluca els ulls.
–         M’he mullat tota.
–         De debò?
Ric. Riu. Riem plegats, i encara no sé si m’ha caçat la broma. Trec un kleenex i  li apropo amb dos dits.
–         No cal que me’l tornis.
El pren, l’obre i comença a eixugar-se el vidres. Si fins ara li mirava els ulls és per que era la manera més púdica de fer-ho, ara que està enfeinada em puc deixar anar. No duu sostens, ni li calen. M’enxampa de reüll i giro el cap a la foscor del túnel. És debades, el vidre la reflexa. La voldria meva.
Tres Torres. Surt darrera meu i arribem plegats al semàfor vermell. Encara plou força. Mira la bossa.
–         T’ho pots creure? M’he deixat les claus!
–         Jo sí que tinc claus, i si vols també tinc tovallola.
Fa que sí amb el cap i em segueix. Ja no ens diem res més, ens hem dit tot el que cal, més val no espatllar-ho. A vegades semblen tant fàcil les coses. Casa meva és aquí mateix, ara no hi ha ningú.
L’acompanyo al lavabo i entro fins el fons per arribar a la tovallola. Li ofereixo. L’agafa i es posa de cara al mirall, quedo al seu darrera. Observem el nostre reflex amb el fons de rajoles blaves de pis antic i trobo que fem bona parella. Espera. Potser espera que surti. Potser espera que jo faci alguna cosa. Els silencis sempre han estat els diàlegs més sublims del teatre. De darrera estant començo a descordar-li amb lentitud el vestit i a partir d’aquí m’esforço a guardar record de cada botó, de cada piga, de cada plec, de cada gemec i del gust de la seva flor.

Hi ha qui diu que el millor del sexe és, encabat, mirar el sostre fins que et venç la son. Avui no podrà ser, hi ha coses a fer.
–        Se’ns ha fet tard, truca als teus pares a veure com estan els nens, mentrestant jo faré el sopar.

Anuncis

L’invent que havia d’enviar CiU a la Història s’ha convertit en l’estigma dels seus creadors. En el seu particular conte de la lletera la federació sobiranista s’esberlava i es dissolia com el sucre mentre uns i altres es repartien el seu electorat. La realitat, però, és tossuda i les parelles de tres sempre acaben malament. En un govern, com a tot arreu, on manen tots no mana ningú i on les responsabilitats són compartides ningú es fa responsable de res. La responsabilitat compartida sol acabar en irresponsabilitat. És la mateixa fatal manca d’autoritat que, en extrem ,quan la fatalitat ho mana, es cobra el seu preu a Horta, a Castelldefels o al Tibidabo. Al final ningú assumeix la càrrega, la responsabilitat, el lideratge i quan van maldades reneguen els uns dels altres. 

Amb un tripartit que no reivindiquen ni els amos, Montilla ha optat per allargar la legislatura tot esperant el miracle. El miracle havia d’arribar en forma d’indignació popular contra la corrupció convergent i això havia de ser així encara que aquest sigui l’any, de tota la creació, que més socialistes hem vist imputats, detinguts o empresonats per accions comeses en exercici del seu càrrec. Tant hi fa que quan parlem de socialistes les estafes siguin de l’ordre de milions d’Euros, la premsa amiga s’havia d’ocupar de desviar el focus als pocs milers d’Euros que el Palau havia donat a la fundació convergent, i que per cert ja han tornat per una qüestió estètica, no legal. El temps avança i el miracle no arriba. Ni arribarà encara que El Periódico faci portades en tres dimensions i ulleres de regal. El Tripartit s’ho ha jugat tot a una carta i ha perdut.

Benvolguts admiradors,

Les neurones responsables d’aquest blog us informem que el nostre amo, en Joan Oliu, ens ha sotmès a una dràstica retallada de personal i ha enviat de vacances a la majoria de nosaltres. Considerem aquesta actitud una gran irresponsabilitat precisament en el moment de l’eclosió de l’èxit de la nostra innovadora proposta de blog-vinyeta, com demostra l’ingent allau de comentaris que adornen les nostres entrades.

Nosaltres, les neurones, entenem que, tot i ser poques, la blogosfera ens reclama un pas endavant i assumim la nostra responsabilitat amb els nostres seguidors. Tant és així que hem decidit repartir-nos la feina i d’ara endavant podreu seguir les nostres vinyetes en l’antic blog  joliu, reservant aquest per la literatura ordinària.  A aquells que ens seguiu a través del vostre blog-roll us preguem que tingueu en compte aquesta duplicitat a fi de no perdre-us cap entrada.

Sense res més a dir, us deixem amb el compromís d’intentar servir amb dignitat les vostres expectatives.

Cordialment,
Les neurones blogaires d’en Joan Oliu

Diuen que totes les crisis t’ensenyen alguna cosa. Jo de moment ja he après a planxar-me les camises, a preparar fiambreres per dinar al despatx, a consumir llibres i devedés de la biblioteca, i en qüestió de dies hauré après també a fer la declaració de la renda. A casa hem aplicat un dràstic pla de contenció de la despesa d’una eficàcia que hauria de fer empal·lidir la mateixa Merkel: per primer cop aquest any hem arribat a fi de mes i també hi arribarem el proper. Si tot segueix així de bé fins i tot he promès a la dona i als nens que passarem uns dies fora durant les vacances. Un o dos. O tres si m’apreten.
Aquest matí he atravessat una manifestació de gent d’aquesta que cobra a fi de mes, catorze mesos a l’any, i que ara els rebaixen el sou. Estava de tant bon humor que m’han fet gràcia i tot. Li he preguntat a un si la manifestació era per els que tenen feina o per els que no en tenen. M’ha deixat per boig.
No hauria de ser tan cínic. En realitat m’hauria de solidaritzar amb ells, en certa manera tenim el mateix problema: l’administració ens escatima uns quants calerons. La diferència és que al més ric d’ells li retallen un 7% i a mi un 100. Un 100% de totes les factures.
Tordera no paga des del 2008, Berga no paga des del 2009, Incasol no paga des del Gener d’enguany, Sitges paga a set mesos…i els arquitectes seguim fent veure que treballem.
Com diuen a la Tele, ho sento però algú ho havia de dir.

Quan parla un socialista has d’activar el desxifrador de codis. És un sistema senzill, només cal interpretar el contrari del que estan dient. Si en Ferran diu que hi ha crosta nacionalista a TV3, vol dir que hi ha crosta socialista. Si en Zaragoza diu que CiU pactarà amb el PP, vol dir que ho farà el partit socialista (pregunteu-ho al PNB). Si el Collboni diu que ells defensen els funcionaris dels atacs dels convergents i del PP, vol dir que estan a punt de retallar-los el sou.
No falla, és matemàtic. Diagnostiquen el seu pecat i n’acusen a l’adversari.
Ara l’Iceta diu que estem a les portes del cas Convergència, el major escàndol dels darrers 30 anys, i ja comencem a llegir el nom d’en Zaragoza al sumari del cas ‘alcalde socialista de Santa Coloma’.
“de ‘este’ rollo al Zaragoza y al Vendrell no tienes que decirles nada”.
Deu ser per això que l’han apartat de la primera fila?

En Manolo no va destacar mai a la Universitat, i mira que si tenim en compte les vegades que va fer cada assignatura hauria d’haver esdevingut una eminència, però no. El que sí que va aconseguir durant la dolça i llarga etapa d’estudiant és una tranversalitat envejable. Ara bé, era una transversalitat més generacional que política: tenia tants amics a primer com a cinquè. En el tracte personal, de tant agradable, fàcilment sobrepassava el límit de la definició d’empalagós. No diries que fos ni guapo ni lleig, ni tampoc que es vestís amb massa miraments, sempre amb colors més morts que vius, i fins juraria que mai encara s’ha posat la camisa dins dels pantalons. En mig de tanta grisor sembla casi extrany l’aplom amb el que es movia per la societat estudiantil, lliscava un pam per damunt nostre amb una seguretat sorprenent que transparentava una íntima convicció de superioritat moral. En Manolo tenia el carnet del PSC.

Amb el títol a la butxaca mai va obrir despatx propi ni va col•laborar en cap. De seguida va entrar a l’Ajuntament, va fer oposicions i amunt amunt que fa baixada. Amb la seva companya, tant formosa com ell i amb una presentació tant calcada a l’anterior que me l’estalvio, han parit tres adorables criatures que els han donat grans alegries, unes quantes baixes pre-part i tres sucosos permisos de maternitat i paternitat que han sabut combinar amb matemàtica perfecció amb les vacances i les jornades d’assumptes personals.

Avui me’ls trobo enganxats darrera el seu somriure permanent. Amb els temps que corren imagino que quan es troben un company d’estudis la seva alegria es multiplica al comparar la teva ganyota amb la seva nòmina immaculada. No hauria de ser tant malpensat, la seva joia és menys cínica:
– Ens casem! -em diu ella amb els ulls esbatanats.
– Ens donen quinze dies! -em diu ell mentre se li escapa el riure per sota el nas.

Reprodueixo avui un petit comentari en defensa de la avui ex-regidora de Ciutat Vella, fet fa mesos per un servidor en el blog del Xafarder de la Rambla:
Les seves intencions són essencialment bones i la seva patent incomoditat deriva de no comprendre com amb tant bona voluntat es pot arribar a uns resultats tant insatisfactoris.
La lluita contra contra la degradació de Ciutat Vella es fa impossible quan qui et contracta és el botxí i això és el que ella encara no ha entès. Quan li demanes com va tot sempre diu que l’Alcalde l’escolta molt. De tant rebre la mateixa resposta al final crec que he acabat copsant el veritable sentit irònic de la confessió: l’alcalde l’escolta, només l’escolta.
Dit tot això, no t’ofenguis si et dic que trobo molt desagradable el to amb que parles d’ella, com si fos un Zapatero, un Montilla o un Hereu qualsevol. No ho és. Itziar té una qualitat que la diferencia de tots ells: Itziar és bona persona.


Tenim una ciutat que enamora, i això és bo, però els primers embadocats som els Barcelonins, i això és letal. Tant bonica és i tant poc ens ha costat aquesta herència que no ens adonem que el gòtic, el noucentisme, la renaixença, el modernisme costaren molts esforços als seus protagonistes. Hi ha qui ens voldrà fer creure que els valors de Barcelona són el cosmopolitisme i altres dèries de bufanúvols, però si despulles a una ciutat de tot allò que és temporal et quedaràs amb l’Arquitectura. Aquesta és l’herència que ens cal preservar com la medalla de l’àvia.

Portem més de cinquanta anys clivellant la ciutat, enderrocant les seves millors mostres sense pietat i encara aguanta. En part gràcies al catàleg de Patrimoni Arquitectònic, un catàleg que a més d’escàs és violat impunement quan convé al poder socialista com en els casos del carrer Carabassa o la Rotonda. I dic escàs per que és molt pobre limitar-se a evitar l’enderroc d’aquelles mostres excepcionals deixant a la intempèrie entorns admirables. No és una façana ni dues ni cent el que fa Barcelona si no els carrers i els barris.

La majoria de les cases d’un carrer de casc antic, sigui de Sants o de Sant Andreu, no valen res en si mateixes però constitueixen un conjunt valuós. Fixem-nos per exemple en Major de Sarrià, us agrada? Sabeu que les finques que té catalogades, entre Artós i Reina Elisenda, es compten amb els dits d’una mà? Doncs sí, quasi tot el que allà hi ha es pot enderrocar lliurement com per exemple la façana de la fotografia que il·lustra aquest post. Si la voleu veure en directe ja cal que us afanyeu, els promotors ja hi estan venent pisos sobre plànol.

Em costa d’imaginar un atemptat com aquest en qualsevol ciutat Europea. És evident que el sistema Barceloní de catàleg de Patrimoni és inútil ja que no serveix de res salvar unes quantes dotzenes de joies si han de conviure entre un magma d’arquitectura insípida. Algun dia haurem de fer un pensament i plantejar-nos la catalogació a la inversa sota un article únic:
“Tot edifici anterior a 1950 està catalogat per defecte. La catalogació només s’aixecarà en cas que el tribunal de qualitat consideri que l’obra que presenta el promotor és superior en qualitat a l’existent.”

Els diaris ens han ofert aquests dies uns preciosos renders de les dues opcions de reforma de la Diagonal, que l’Ajuntament ha tingut a bé proposar-nos, acompanyades de la fotografia de l’estat actual. I home, a primer cop d’ull, trobo que en les noves propostes hi caben menys cotxes. No deixa de ser curiós que el punt de vista de les recreacions virtuals és sempre l’espai per vianants mentre que la imatge que il·lustra l’estat actual cau sempre en ple vial i en hora punta amb un embús monumental. -Senyora Paquita! Quina Diagonal li agrada més?

Si no fos que ja estem acostumats als processos mentals de l’equip municipal, qualsevol es podria pensar que la reforma d’aquesta Avinguda es proposa per millorar-ne la mobilitat, garantint la fluïdesa i compatibilitat d’usos, però finalment sembla que el problema de partida hagués estat el col·lapse de les voreres. Algú ha vist mai un embús de vianants a la Diagonal? De quina diagnosi parteix la idea de duplicar l’espai peatonal i escombrar el vehicle privat?

Malgrat la meva experiència en el camp de l’urbanisme considero que no tinc informació suficient per opinar amb coneixement de causa sobre les dues úniques opcions que ens presenten. Per poder opinar és absolutament imprescindible que se’ns permeti valorar una comparativa amb la situació actual, les premises de projecte, les millores objectives i, sobretot, les contrapartides.
Quins problemes té avui la Diagonal?
Qui ha decidit que hi passarà el tramvia sí o sí i perquè?
Quedarà algun arbre a lloc o s’han de tallar tots? Quines espècies es plantaran i quant de temps trigaran a tenir l’aspecte actual?
Per on passaran els vehicles que avui col·lapsen l’Avinguda? O els amagarem sota l’alfombra?
És per tot això que agraeixo infinitament l’oportunitat de votar C. Gràcies senyor Trias.

Si voleu que us digui la veritat, em fa l’efecte que la consulta de la Diagonal, més que un exemple de participació ciutadana, és una mostra de la covardia municipal a l’hora de prendre decisions delicades, una vergonyant estratègia per desplaçar les responsabilitats al pobre ciutadà. Quan la pobra senyora Paquita es posi les mans al cap el dia que vegi que li han tallat tots els arbres l’Hereu li dirà que és ella qui ho va demanar.

El matí de diumenge a l’AVUI -encara me’l porten- he llegit l’assenyat article de’n Cardús i el que més m’ha sorprès de tot és que els ja anomenats ‘fets de Reagrupament’ han passat fa tot just una setmana. De debò que abans de prendre’m el primer cafè amb llet del dia hauria dit que feia mesos. Amb això no estic intentant alabar la diligència de l’Associació independentista en la cicatrització de les ferides, el que em sorprèn és l’eficàcia del mecanisme d’autodefensa que anomenem memòria selectiva. ‘Reagrupament? Treu-t’ho del cap’ semblen haver dit els arxivers del meu cervell.

No és cap secret que Reagrupament em despertava grans il.lusions i grans dubtes. Pels volts de l’assamblea d’Octubre, a la qual vaig assistir en qualitat de blogaire, vaig arribar a omplir la butlleta que sortosament vaig preferir deixar fent quarentena al tercer calaix de congelador. Jo, com tants altres, he defensat Reagrupament des del primer minut, quan encara era dins d’ERC i creia que era possible redreçar la deriva del meu expartit independentista de referència. Vaig contribuïr a regar la llavor i encara que alguns diran que les meves aportacions van ser intrascendents com a mínim no podran dir que hi anés en contra. La il·lusió i empatia que em transmetien el contacte amb la Rut, l’Abad, també en Sort i més endavant en Valdero em van convèncer que hi havia alguna cosa a fer. Així va ser com la meva antiga defensa d’ERC de la passada dècada, es va convertir en recolzament a RCat.

Amb el panorama canviat, molts encara recomanen tranquilitat i bons aliments, no deixar escolar per l’aigüera tanta feina feta i que malgrat els errors Reagrupament és necessari. Que em perdonin el bons amics que llauren aquest discurs però no ho accepto. És patètic dir que aquest projecte és bo encara que el governi Carmen de Mairena o en Josmar. Sempre hem dit el millor que pot passar al Parlament és que hi entri una opció transversal, regeneradora, independentista… però vist avui, el pitjor que ens pot passar és que aquesta sigui RI.

Transversalitat? Regeneració? Excel·lència? Gràcies a en Marc sabem que l’article fundacional ‘Patriotisme i dignitat’ fou escrit per un dels quatre purgats, també sabem que en Valdero era l’únic capaç bastir un discurs econòmic coherent i que l’Abad és un mestre en lideratge d’equips, creant complicitats i trenant xarxes de suport. Què podem esperar d’un partit que expulsa el que sap escriure, el que sap sumar i el que sap organitzar? I és clar, és que allà on esperàvem trobar partit hi hem descobert una associació que amb la seva síndrome de Peter Pan es dedica a escapçar els brots a la que apunten a convertir-se en branca. Ja m’explicareu a quanta gent aixoplugarem si només deixem crèixer la soca.

Dos dies abans dels luctousos fets em vaig atrevir, mogut per la meva covardia, a recomanar-li a en Francesc una discreta retirada a temps. Sí, així mateix, amb les mateixes paraules que emprà l’Arnera dos dies després. Ara veig que tant l’un com l’altre pixàvem fora de test. Algú que conegui en Francesc pot creure que després d’haver incorporat tants amics al projecte els deixaria a l’estacada sense obrir-los els ulls? Era just i necessari obrir la porta del quiròfan per mostrar-nos a tots com es desbrida un gra de pus.

Ara que ja sabem tot el que sabem, em comprometo a no parlar més de Reagrupament, ni tant sols per respondre les tropes de ‘Reclutament’ (gràcies Marc un altre cop) que assetjaran aquest post. A partir d’ara més valdrà que se’n vagi cadascú a casa seva i Déu a la de tots. Si cadascú es dedica a regar el seu hortet sense dedicar-se a acusar els altres potser farem tots plegats més bona collita. I finalment, respecte les ganes de’n Francesc de seguir parlant del tema li recomanaria, sempre des de la meva prudent coquineria, que se n’estés, per l’amor de Déu. Ara, val a dir que sovint m’equivoco i li acabo donant la raó.

L’humor gràfic el trobareu a l’altre blog

Twitter Updates

Pàgines

Octubre 2018
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« ag.    
1234567
891011121314
15161718192021
22232425262728
293031  

Arxiu

Pàgines

Anuncis