Ha entrat a Provença. Xopa. Les ulleres li degoten i el vestit blanc se li arrapa al cos marcant la seva pell rosada. Seu al meu davant, en diagonal. Li retinc la mirada i dibuixo un somriure còmplice. Me’l torna aixecant espatlles i celles, mentre acluca els ulls.
–         M’he mullat tota.
–         De debò?
Ric. Riu. Riem plegats, i encara no sé si m’ha caçat la broma. Trec un kleenex i  li apropo amb dos dits.
–         No cal que me’l tornis.
El pren, l’obre i comença a eixugar-se el vidres. Si fins ara li mirava els ulls és per que era la manera més púdica de fer-ho, ara que està enfeinada em puc deixar anar. No duu sostens, ni li calen. M’enxampa de reüll i giro el cap a la foscor del túnel. És debades, el vidre la reflexa. La voldria meva.
Tres Torres. Surt darrera meu i arribem plegats al semàfor vermell. Encara plou força. Mira la bossa.
–         T’ho pots creure? M’he deixat les claus!
–         Jo sí que tinc claus, i si vols també tinc tovallola.
Fa que sí amb el cap i em segueix. Ja no ens diem res més, ens hem dit tot el que cal, més val no espatllar-ho. A vegades semblen tant fàcil les coses. Casa meva és aquí mateix, ara no hi ha ningú.
L’acompanyo al lavabo i entro fins el fons per arribar a la tovallola. Li ofereixo. L’agafa i es posa de cara al mirall, quedo al seu darrera. Observem el nostre reflex amb el fons de rajoles blaves de pis antic i trobo que fem bona parella. Espera. Potser espera que surti. Potser espera que jo faci alguna cosa. Els silencis sempre han estat els diàlegs més sublims del teatre. De darrera estant començo a descordar-li amb lentitud el vestit i a partir d’aquí m’esforço a guardar record de cada botó, de cada piga, de cada plec, de cada gemec i del gust de la seva flor.

Hi ha qui diu que el millor del sexe és, encabat, mirar el sostre fins que et venç la son. Avui no podrà ser, hi ha coses a fer.
–        Se’ns ha fet tard, truca als teus pares a veure com estan els nens, mentrestant jo faré el sopar.

Anuncis